El canvi climàtic fa que cada vegada s’organitzin més conferències sobre energies renovables. L’altre dia em vaig connectar en línia a una conferència sobre possibles ubicacions de les energies renovables al territori. El debat, polèmic, s’allargava sense arribar a conclusions i, cap al final, durant el col·loqui, una persona va plantejar: «Portem dues hores de conferència i ningú no ha parlat de decreixement». El ponent va respondre que no calia parlar-ne. És comprensible: són poques les persones partidàries d’aquesta idea. Però, què s’entén per decreixement? Una definició possible és «millorar el benestar humà i l’equitat social alhora que es redueix l’ús de recursos». Reduir l’ús de recursos com ara combustibles fòssils, minerals, urani, aigua i béns de consum és una idea poc acceptada dins del consens creixentista actual, promogut des de molts mitjans. El decreixement és tabú perquè qüestiona un dels fonaments del capitalisme. Una variant és el postcreixement, que diferencia entre els sectors que han de créixer —com el transport públic, l’atenció a la gent gran, les energies renovables, l’educació i la sanitat— i els que no ho haurien de fer, com les energies fòssils, l’energia nuclear i la indústria armamentista.
Malgrat la poca acceptació del decreixement i el postcreixement, aquests conceptes s’introdueixen a poc a poc perquè representen una esperança davant del model desequilibrat actual. Com a mostra d’aquest interès, enguany es van destinar 40 milions d’euros de fons europeus a projectes de recerca sobre el postcreixement. També s’han publicat articles sobre decreixement a la prestigiosa revista Nature, s’ha introduït el concepte en l’esborrany del sisè informe del Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic i se’n parla a la Universitat de Vigo, organitzadora enguany de la desena Conferència Internacional sobre Decreixement. Per tant, no és un tema banal, i era pertinent preguntar: «Per què no es parla de decreixement?»
La intervenció següent del públic va ser: «El decreixement no és una opció, vindrà segur». Crec que la pregunta estava motivada per la impossibilitat d’un creixement econòmic continu. La resposta va ser: «L’eficiència, la tecnologia i les energies renovables compensen els problemes del creixement continu». Ja l’any 1972 es va publicar The Limits to Growth, que advertia que el creixement econòmic no podia continuar indefinidament. Cinquanta-dos anys després, les prediccions de l’informe s’estan complint i no s’estan frenant, malgrat les renovables i l’eficiència, perquè no es posen límits al creixement. Però tampoc no es va entrar en aquest debat, i es va passar ràpidament a una altra pregunta sobre la ubicació de les renovables: «No ajudaria una planificació de baix a dalt?» La resposta va ser: «Aquestes planificacions és millor fer-les des de dalt». Certament, les administracions planifiquen de dalt a baix, amb una participació sovint només formal, i el resultat és un creixement insostenible que ha provocat el desequilibri i la desestructuració del territori. La DANA que va tenir lloc a València l’octubre de 2024 ens n’ha mostrat les conseqüències. Al meu entendre, la resposta hauria d’haver estat que, donada la urgència d’instal·lar energies renovables, cal planificar tant de baix a dalt com de dalt a baix, per acordar amb el territori el tipus d’energia renovable, la quantitat i la ubicació.
La conversa va animar l’auditori, però llavors la moderadora va dir: «Ara no hi ha temps per continuar». Sempre hi ha poc temps per parlar del que és essencial. És una llàstima, perquè tenim molta urgència per contrarestar les idees neoliberals que ens porten cap a un futur molt perillós.
Quan es va acabar la conferència, em vaig quedar pensant en les respostes poc convincents que s’havien donat al públic i em van sorgir aquestes reflexions.